Fa dies que no escric al bloc. Com algú deia fa un temps el Facebook sembla que li treu pistonada al bloc perquè en el teu perfil pots anar penjant, gràcies a les noves tecnologies òbviament, allò que et ve al cap a mesura que es van produint les teves vivències. La veritat és que fa dies que penso escriure alguna cosa sobre la situació creada en la darrera setmana i m’atreveixo d’entrada amb el següent.
En els darrers dies la boira de la corrupció ha enfosquit el panorama polític català. Allò que semblava que només podia donar-se en d’altres indrets s’ha constatat que no és aliè a la política catalana i l’anomenat oasi català sembla que trontolla. Faig algunes reflexions al respecte que espero que serveixin per ampliar el debat polític i ciutadà al respecte del que ens està passant.
En els darrers deu anys s’ha desenvolupat una activitat frenètica en l’àmbit de la promoció immobiliària al nostre país. Alguns poders han vist com de forma fàcil i ràpida podien enriquir-se. Fins i tot des de diversos àmbits es defensava el model econòmic basat en la construcció com un model de futur, malgrat que això ha implicat l’encariment dels preus de l’habitatge i els dèficits en l’àmbit laboral – treball precari i manca de formació -. Les decisions polítiques preses per part del Govern Aznar, promovent la urbanització de tot el sòl que no ho estigués ja ha facilitat òbviament aquesta situació. Ens trobem doncs amb una realitat provocada pel sistema sòcio - econòmic i acompanyada per decisions polítiques transcendentals que van anar en contra d’allò pel que, segons ells, van ser pensades.
A aquesta situació podem respondre des de l’esquerra verda que s’han fet passes perquè aquesta situació no s’eternitzés. 
Des dels governs català, primer i espanyol, després, s’han promogut reformes legislatives que dificulten justament aquestes males praxis per part dels diferents promotors tant privats com públics, a més d’introduir dosi de transparència i informació públiques, les successives lleis d’urbanisme i del sòl en són un exemple. La constitució de l’Oficina Antifrau a Catalunya de ben segur que també ajudarà al control de les possibles males arts per part de les diferents administracions.
Però amb tot això no n’hi ha prou. Cal un paper més preponderant de la ciutadania en la presa de decisions de l’administració. La desafecció ciutadana no pot esdevenir un debilitament encara més important del sistema democràtic del que ens hem dotat. Per això és necessari un compromís per part dels partits en la transparència de les nostres decisions a les institucions però també dins les parets de les nostres organitzacions. De delinqüents polítics sempre han hagut i hauran però és necessari que aquesta situació esdevingui una excepció de facto però, sobretot, en l’imaginari col·lectiu.
Em regira l’estomac quan sento l’inefable “tots fan el mateix”. Perquè massa homes i dones donem part de la nostra vida, de forma voluntària, per la vocació que tenim de servei públic. Cal però que des de la societat i, també d’aquells que fan d’altaveus d’una banda a l’altra fem un exercici de defensa del servei públic de
Quan sento parlar dels sous dels polítics i de si treballem o no em regira l’estomac. Però és que quan sentim les noticies o els programes, o les tertúlies de bar, aquest és un recurs habitual. Jo puc dir, no només per mi, que la majoria dediquem moltes hores a la societat, i és així perquè d’una altra forma no ens sortiríem. També puc dir que només faltaria que els que ens dediquem a la política no tinguéssim un sous dignes. Que volem ? que només s’hi dediquin els rics ? per defensar els seus interessos?, no! cal dignificar la política i la seva pràctica. I en aquest sentit em sembla molt interessant les propostes que des d’ICV hem presentat aquesta setmana. No són noves, fa 4 anys ja les fèiem però ningú estava disposat a assumir-les.
I plantejo una situació que es repeteix al llarg i ample de la geografia catalana : a la nostra ciutat, de 80 mil habitants i amb una activitat frenètica en tots els nivells, el govern municipal disposa de 14 regidors/es amb responsabilitats concretes, d’aquests 6 són tinents d’alcalde i del total 12 s’hi dediquen de forma prioritària. I qui fa el seguiment polític de la seva acció de govern ? doncs 11 regidors i regidores que no tenen aquesta tasca com a prioritària en la seva vida, perquè la seva està en d’altres àmbits. Reflexionem sobre això també ?
Us proposo la lectura d'un article de El Punt sobre aquestes temes i un article en defensa de l'exercici de la política del Josep Ma.Balcells al mateix diari
foto : cugat.cat
